Colòmbia al Mundial

He viscut aquests dies, al meu nou país, la passió pel futbol. Una passió veritablement gran: quan l'equip nacional jugava un partit, tot el país es paralitzava dvant les pantalles de tv. Els colombians han viscut el seu retorn als Mundials de futbol com una proesa, "setze anys després", de la seva darrera participació, com tothom et recorda. I ho viuen amb l'orgull de veure's de tu a tu amb grans països, amb l'autoestima "in crescendo". No és doncs passió: és veure's reconegut i homologat com un país més del món, malgrat els problemes que hem tingut i tenim encara.

El futbol és injust: "El árbitro nos robó el partido contra Brasil", diuen molts. Però el cert és que si vols ser a dalt de tot no pots badar tota una mitja part, com va fer l'equip colombià contra els "carioques".

El futbol és just: Brasil, que ha arribat a semifinals amb un joc d'equip pèssim, eliminant Xile per penalties, (i si Colòmbia s'hagués despertat abans, potser ni a semis haguessin arribat) ha estat humiliada per Alemanya (guaita, pel meu estimat "país-alma-mater", si així ho puc dir).

El futbol és imatge, específicament és branding de nacions i ciutats. Informo a qui llegeixi això des de Catalunya que aquí la imatge principal de Barcelona no és la Sagrada Família, com més d'un voldria, sinó el FC Barcelona. I això és així per a la majoria de sud-americans. Així les coses, els nois de la selecció han fet un excel.lent branding per al país, amb el seu joc net i alegre, i essent considerats una de les seleccions amb el millor joc d'equip. Un favor impagable al país. ¡Gracias, muchachos!