La meva biografia

 QUI SÓC? – Bona pregunta!

Vaig néixer a la plana més riallera dels Països Catalans – si és que encara es pot anomenar aquesta àrea lingüístico-socio-cultural sense que ningú s'esquinci els vestits – que no és altra que la plana de l'Empordà. Sóc català de generacions i generacions, per això de vegades em sento una mica descol.locat en un món tan mestís i multicultural. Potser per a compensar m'he triat una parella colombiana. La meva infantesa va transcórrer en una gran casa de pagès i pels horts i carrers del  meu poble, vivint en una gran família de tres (al començament quatre!) generacions. Per això, des de sempre, he tingut un gran respecte a la gent gran, a la natura i al món de la pagesia: totes tres coses mereixedores de molta més consideració de la que normalment tenen.

Sóc fill d'una terra fronterera: l'Empordà i la seva plana bessona del Rosselló són paisatges limítrofs des que, tres segles i mig enrere, Espanya i França decidiren fer passar la ratlla per aquí (evidentment, sense preguntar-nos a nosaltres si la volíem o no). I he tingut per mar la Costa Brava, que és un destí dels més cobejats d'Europa, per no dir del món sencer. Una cosa i l'altra m'han marcat, i així la meva vida professional s'ha desenvolupat entre l'exportació i el turisme. He intentat portar aquests dos oficis com millor he sabut, sense renunciar mai a cap d'ells. Gairebé sempre els he dut amb total harmonia dins meu, com el Yin i el Yang, però alguna vegada he presentat algun trastorn lleu de doble personalitat professional, tipus Dr. Jekyll i Mr. Hyde. I des que els entesos ens diuen que justament el turisme i l'exportació seran els sectors que ens trauran de la crisi, sento una reponsabilitat molt gran, com un pes immens damunt les meves espatlles que amb prou feines em deixa dormir.

Tinc una edat ja força respectable, tant que la gent de vint anys em diu indefectiblement “senyor”. Al món vaig arribar-hi en una època moguda: feia alguns anys que havien matat en Kennedy, els Beatles feien de les seves pertot arreu, l'Església Catòlica es treia la pols del damunt amb el Vaticà II i ja s'albirava el maig francès.

FEINA I ESTUDI… i no gaire oci !

Vaig iniciar-me en l'exportació quan, en l'adolescència, ajudava la mare al mercat de Figueres abans d'entrar a classe a l'Institut. Veníem cols, enciams i mongetes dels nostres horts als figuerencs i als nord-catalans / francesos que compraven a plaça. Allí vaig començar a experimentar amb el comerç transfronterer (els clients estrangers solien venir just de l'altra banda de la ratlla) i per tant amb l'obertura de mercats, molt abans que Schengen la decretés. També vaig comprendre la importància dels idiomes i de saber-se inculturar, eines essencials de l'exportació.

Com molts coetanis meus nascuts a la costa o prop d'ella, vaig començar el meu camí en el turisme de jove fent de cambrer els estius. Passava quasi directament de l'estrès dels examens finals de l'Institut al cansament d'unes jornades laborals llarguíssimes i un únic dia de festa a la setmana. Aquest cansament, que molts relacionen amb explotació i per tant és a la base d'idees d'esquerra, a mi em va fer religiós. Vaig descobrir, gairebé sense adonar-me'n, que si oferia el meu esforç a Déu, Ell me l'acceptava de bon grat. Així que al final de cada servei buscava un racó tranquil i feia una estona de recés i conversa interior amb el Totpoderós, per a mi el més desestressant que hi ha des d'aleshores.

Els estius de cambrer, a banda de fer-me catòlic, em van servir per estalviar i comprar, amb gran orgull per haver-me-la guanyat jo, la meva primera moto. Va ser una Rieju Marathon 74cc, un mitjà de transport i una afecció que des d'aleshores sempre he tingut. L'altre meu gran hobby és la fotografia, que vaig heretar del meu pare i que, en part, compensa la nul.la habilitat que tinc per al dibuix. Tot i que faig servir una Pentax K-30 normalment, de tant en tant m'agrada fer passar un rodet per la Contina del '63 que un dia em va donar el pare i és un dels objectes més preuats que posseeixo.

Després d'haver dubtat entre ciències i lletres quasi tot el batxillerat, quan va venir el moment d'estudiar a la Universitat vaig escoltar el poeta i me'n vaig anar nord enllà... a fer lletres. Al cap de sis anys de viure a Alemanya, vaig tornar amb un màster en Llengües Modernes i Filosofia, i convençut que, en aquells rodals, la gent no és tan noble ni neta ni culta ni rica, ni molt menys feliç, com pensava Espriu. Però l'estudi d'idiomes em va obrir el cap (i les possibilitats) i el de la filosofia alemanya contemporània me'l va endreçar: llegir en original Habermas, Adorno o Benjamin (i, a més, entendre'ls) és un dels meus grans èxits intel.lectuals.

Tinc una dilatada experiència en exportació: he estat molts anys comercial de vendes exterior i reivindico el paper del comercial que, amb el seu maletí i tot el coratge que pot, va a trobar el client  per vendre-li el seu producte o servei. A la cantonada o a l'altre cap de món, tant se val (de fet no hi ha gaires diferències entre les vendes internacionals i les que es fan en una plaça de mercat, tal com jo feia en la meva adolescència). Gràcies a aquest ofici he pogut tractar amb persones ben llunyanes i veure llocs i països que altrament mai no hauria vist. Al final aquest és el meu patrimoni més que no pas el material.

Fa uns anys vaig decidir prendre'm un temps sabàtic i per estudiar alguna cosa d'empresa, reprenent alhora el tema del turisme, i vaig fer un postgrau en Gestió d'Empreses d'Hoteleria i Restauració a Barcelona. En seguiren uns quants anys treballant en la gestió de la restauració … revivint la qüestió de les llargues jornades i poques festes de la meva adolescència. Amb el temps, vaig acabar combinant aquesta feina i la d'exportació però com a consultor i investigador, cosa que m'ha enriquit molt... parlo d'enriquiment personal, esclar, perquè qui vulgui ser consultor i milionari més val que atraqui un banc.

D'ARA ENDAVANT...

A la meva edat, on molta gent ja té la caseta i la vida fetes i només pensa com es jubilarà, jo he trencat amb tot i me n'he anat a viure a Colòmbia. En aquest país, que m'ha rebut meravellosament, treballo de professor universitari a temps complert. Una nova experiència laboral pert tant. Laboral no, sinó humana: ensenyar és un gran privilegi i una responsabilitat immensa. He vingut aquí seguint la meva parella, que és una persona absolutament meravellosa i que no em mereixo per res, escapant de la crisi europea i ajudant aquesta preciosa terra a exportar més i atreure més turistes.

A més, i per distreure'm una mica, he començat a fer el meu doctorat. Faig recerca en l'àmbit del marketing urbà, emmarcat però en un programa doctoral de Turisme i Oci. Quan la gent sent la paraula “oci” se'm queda mirant amb enveja, perquè pensen que estudio el que ells voldrien fer sempre. D'altres em miren amb despreci, convençuts que només jec. Ni una cosa ni l'altra són veritat.

La meva “alma mater” doctoral és la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, però, donada la meva obsessió amb el transfronterer i la internacionalització, faig la tesi en cotutel.la amb la Universitat de Westminster, a Londres. Dono fe de la complexitat i multidisciplinaritat del turisme ja que la meva vida científica transcorre entre economistes, geògrafs, arquitectes i urbanistes, entre d'altres. A més, si un dia em doctorés, no sé si seré doctor en ciències o lletres. Però tot plegat és relatiu per a mi perquè només espero, amb el temps i una canya, ser bon turismòleg i millor persona.

PERSONAL

Ja he dit més amunt que m'agraden les motos i la fotografia. També m'agrada cuinar i la literatura. Tot això ho gaudeixo tant per activa com per passiva: faig fotos i visito exposicions de fotògrafs, cuino i m'agrada la bona cuina, llegeixo i escric alhora... vull dir que tinc aquest bloc amb el qual em desfogo dels meus instints literaris més que no pas de crítica social. Com que bloguejo, s'entén que sóc partidari total de la paraula escrita com a mitjà de comunicació, i això en una època en què tot són imatges i sorolls. No cal que digui que sóc un opinador poc llegit, i com la immensa majoria dels bloguers, escric per tocar temes que m'interessen, fixar idees (encara que sigui en un servidor llunyà) o per satisfacció personal i no pas per ser llegit i admirat per les masses.

M'agrada la xarxa i els gadgets electrònics, als quals s'hi han de sumar els rellotges i les estilogràfiques... de fet, sóc amo d'un iPad, dos Lotus i una Faber-Castell. Però gaudeixo sobretot de les trobades amb amics, els intercanvis personals profunds, els jocs de taula, la lectura d'un bon llibre amb el qual gairebé dialogues, una bona tertúlia a unes quantes bandes o sentir la marinada fresca un vespre d'estiu assegut a fora amb una copeta de vi blanc (d'acord, també pot ser rosat si és fresquet).

Políticament sempre he basculat entre el centre-liberal i el centre-esquerra, unes pendulacions que han estat lleus i que no han significat altra cosa que una ínfima i despreciable estadística en un oceà de vots les nits electorals. Si les meves circumstàncies m'ho haguéssin permès (vull dir si hagués viscut només al meu poble en l'últim quart de segle i no pas a Barcelona, Frankfurt, Jerusalem, Edimburg, Brussel.les, Munic, Girona o Barranquilla, exercint per tant una mobilitat considerable) m'hagués agradat estar en la política local. En una altra vida serà... En l´únic tema polític que no basculo és en la meva apreciació de la situació política actual a Catalunya, i tinc claríssim què votaria en cas de referèndum, però com que el vot és secret...

Ja he dit més amunt que sóc cristià. Anys enrere vaig dedicar més temps i energies a aquesta causa, actualment ho tinc més difícil per circumstàncies personals. Però sortosament hi ha moltes maneres de ser un cristià compromès... en dos mil anys d'història, la meva Església ha desenvolupat multiplicitat de compromisos i formes de pertinença en una evolució cap a la flexibilitat i la personalització dignes de la millor organització empresarial. Amb tot, m'encanta dialogar amb amics i col.legues d'altres conviccions, car, al capdavall, tots busquem la veritat a les palpentes, i tenim tan sols una única certesa: d'aquí a cent anys, tots “calvos”.