dissabte, 28 de setembre del 2013

Colombia's Kindness Known Worldwide

Some weeks ago I was listening to a most interesting interview to a notorious Catalan backpacker. He had been to some 40 countries or so, the interview was broadcasted by Ràdio 4, sorry no link.

The conversation was quite an interesting one, and by the end of the interview the journalist asked the backpacker which were, according to him, the countries where people were most kind, helpful and welcoming to visitors.

The backpacker answered quite strainghtforward: "India, for sure, India is the world's number one... then other countries, perhaps Southeast Asia..." -the fellow was talking spontanioulsy, just off his hat, turning his mind, and then the glorious moment came "... others also, Colombia for instance... hmmm...". And then off to another question.

I was positively struck by this spontanious, direct answer, and of course by the fact that Colombia was on top of the world as far as kindness goes... a very good news for Colombia as a destination.

I've experienced myself the kindness of Colombians and their warm and heartily welcome to foreigners. It's nice knowing I am not the only one thinking that Colombia deserves better in this respect. I hope one day the country's image will be the real one and not the one brought to us by many media.

The aforesaid is a strucking fact... and even more strucking given the newest report on countries' competitiveness by the World Economic Forum. It ranks Colombia in the 89th place. Here is the link to the rankings of Latin America. Certainly, we must catch up on several things but we'd better do so with a smiling face, so surely we will then attract investors, buyers and tourists from all over the world... "¡p'alante, mi gente!".


divendres, 27 de setembre del 2013

El turismo en Madrid - quo vadis?

Iba yo ayer por la mañana en mi coche tan tranquilo al trabajo cuando, haciendo zapping en la radio, caigo en una emisora (RNE, para ser más exactos ) en donde entrevistaban ni más ni menos que a Ana Botella, alcaldesa de Madrid, conocida mundialmente por haber perdido la nominación olímpica hace dos semanas gracias -entre otras cosas- a la ínclita expresión "a relaxing cup of café con leche", que ya figura en los anales de la lingüística. Por si alguien se perdíó tan glorioso momento, helo aquí. Lo recuperan asimismo en Facebook, ya llegando a los 200.000 fans del tema. Casi nada.

Pero está demostrado que la alcaldesa Annie Bottle se levanta de sus cenizas (o de sus ridículos, vaya) cual Ave Fénix del Manzanares porque se mostró pletórica y llena de energías en la entrevista... la línea general era que de la megalomanía olímpica hemos pasado a la nueva austeridad. Y eso en nada de tiempo. Lo que hace una buena bofetada del COI.

Estaba ya por cambiar de canal ante el riesgo de que se me cortara la digestión del desayuno, cuando el tema empezó a girar sobre el turismo. O sea que decidí seguir escuchando: respiré hondo y agarré fuerte el volante. Había dos posibilidades: que la alcaldesa repitiera con más o menos gracia lo que le dijeron sus asesores sobre el tema, o bien que metiera la pata hasta el fondo, con un relajante café con leche o sin él. A Dios gracias fue lo primero.

Pero cuidado con el contenido: la señora Botella reclamó "una línea de low cost para Madrid". ¡Oh, qué maravilla! Ahora resulta que han descubierto que el low cost es la gallina de los huevos de oro, tras haberlo echado todo al aeropuerto de Barcelona. Y ver que finalmente el mes pasado se produjo el "sorpasso" histórico de que llegaran más pasajeros a BCN que a MAD. Mira tú por dónde, lo que en su día fue para el aeropuerto catalán un premio de consuelo, hoy es deseado por el aeropuerto de la capital... y según la alcaldesa, esperan que Iberia pronto cree su filial low cost. Joder qué manía: esperar que la compañía de bandera haga todo lo que quieren los políticos y amiguetes... muy capitalino esto... así le ha ido a la pobre Iberia, que British Airways se la está por merendar, si es que no lo ha hecho ya. Ha descubierto la alcaldesa que "se mueve mucha gente en low cost". A eso lo llamanos por aquí "descubrir la sopa de ajo".

No contenta con presionar por un cambio de modelo aeroportuario (algo que, desde luego, no se hace de la noche a la mañana), suelta la gran idea de que hay que promocionar el turismo de calidad y de poder adquisitivo alto. Y lo suelta casi después del low-cost y sin respirar entre una frase y la otra (no sé si pestañearía o no, la entrevista era radiofónica). En su iluminación, ha descubierto la señora Botella que el turismo de los países emergentes es turismo con alto poder adquisitivo. Además, según no sé qué estudio, la capital española es el tercer destino europeo de turismo de compras. Segundo plato de sopa de ajo. Ahí el estómago empezó a revelarse y apagué la radio.

¿Cómo puede uno querer low-cost y turismo de alto poder adquisitivo a la vez? Quizás, entre la bofetada olímpica y la drástica caída del turismo en Madrid las autoridades locales madrileñas están dando palos de ciego a la desesperada para ver si les cae algo. Por favor, alcaldesa, siéntense todos allá y decidan qué turismo quieren si el low-cost o el pijo porque, créame, quien mucho abraza poco abarca y esto en turismo es más cierto que en otros sectores. Decida, Mrs. Bottle, qué turismo quiere y actúe en consecuencia. A esto lo llamarmos "segmentar", Milady, ni más ni menos. Lo otro son cortinas de humo.

Ah... la increíble entrevista puede escucharse aquí



diumenge, 22 de setembre del 2013

Turisme de Shopping

Fa uns dies un article de premsa tractava el tema del turisme de compres a Barcelona: sembla que a la botiga Gucci del passeig de Gràcia s'hi compra millor que no pas a la dels Champs Élysées, ves per on.

El turisme i el shopping han estat sempre lligats. Tot i que no crec que sigui 'turisme' el desplaçament que hom fa cap un altre país per adquirir béns a més bon preu o que no es troben al propi territori, d'això se n'ha dit sempre 'comerç'. Podem parlar de turisme quan la motivació principal rau en l'esbarjo, no tant en el el el comerç. I per això mai no he pensat que el meu pare fes senderisme quan va fins a l'estanc de la cantonada a buscar tabac. Crec per tant que estem ja en l'àmbit del comerç internacional, la línia divisòria és aquí molt fina, però en fi, diem-ne 'turisme de compres', així tindrem alguna cosa més per estudiar des de l'àmbit del turisme...

El gran precedent del turisme de compres és el contraban, que es donava precisament quan oficialment no podia existir turisme de compres (ni amb prou feines comerç, clar). El contraban depenia directament de la quantitat de mercaderia existent a banda i banda de la frontera i el preu d'aquesta a un cantó i a l'altre. Quan la quantitat o el preu es desviaven molt a una banda de la ratlla o a l'altra, els contrabandistes feien de vàlvula compensatòria seguint més aviat una llei de la física de gasos que no una llei econòmica. I això ha passat sempre quan hi ha hagut aquestes descompensacions de mercat en territoris propers. I ha passat malgrat prohibicions legals o policials, al capdavall era el mercat qui manava i no la política, més o menys com passa avui.

En les nostres dies, amb Schengen havent mort l'ofici de contrabandista en mots indrets de la UE, el turisme 'de compres' és sovint transfronterer, és a dir, es desplaça pocs quilòmetres per passar una frontera d'estat i comprar o gaudir de serveis a més bon preu que al propi país. Això jo ho sé molt bé, perquè quan jo era petit, el cafè de casa venia gairebé sempre de França. I això passava també en moltes altres cases alt-empordaneses. L'entranyable marca Saint Louis, un nom de reials ressonances, era adquirit en viatges al Pertús, població fronterera que sap molt bé què és el turisme de compres i en podria escriure una història, i portat cap a casa pom un tresor. Les anades al Pertús les feia l'avi, encabint tots els néts a la vella furgoneta DKW, perquè la duana espanyola deixava passar dos quilos per persona, mainada inclosa, per tant com més ocupants tenia el vehicle, més cafè es podia passar. Anar de Figueres o rodalies al petit poble fronterer es convertia en una agradable excursió de diumenge al matí allà a començament dels anys setanta. Si l'avi alcés el cap avui, se'n faria creus de poder anar a Perpinyà i tornar amb la vella "dekauve" carregada amb tot el que li plagués sense que ningú a la frontera li digués res.

El shopping transfronterer, almenys el que està més publicitat, documentat i estudiat és sens dubte el del Niàgara, entre Canadà i Estats Units. La multitud de canadencs que compra a l'altra banda ha estat sempre motiu de notícia, regulacions o admiració, depèn de qui vegi la cosa. Aquest tema està tan institucionalitzat que fins i tot a Internet els futurs compradors poden trobar consells d'on adquirir els millors productes al millor preu. Una ràpida cerca a Google i estareu ben informats sobre el tema.

Deia, però, que fa unes setmanes vaig llegir a premsa un article ben interessant: es tractava del shopping d'alt estànding al centre de Barcelona. Per a mi la notícia no és tant que hagi augmentat -en consonància amb l'augment del turisme d'alt poder adquisitiu- sinó els aspectes interculturals d'aquest turisme. D'entrada, les botigues de les grans marques han hagut de buscar-se personal dels països d'origen, perquè, com informen les mateixes botigues, no es tracta tan sols de la llengua que cal saber sinó tot el conjunt de pautes culturals de la compra. Així, els russos agafaran sempre allò més car, passant aquest criteri molt per davant d'altres criteris de compra. Els xinesos volen una compra ràpida, anar per feina, odien l'espera. Per la seva banda, els àrabs, sobretot les dones àrabs, volen molta discreció. Qui conegui una mica aquestes tres cultures no se sorprendrà d'aquestes formes a l'hora de comprar. Vet aquí una mica d'interculturalitat el ple centre de Barcelona...

Està clar que aquest turisme d'alt poder adquisitiu és cobejat per tothom. Fa anys que les ciutats miren de ser també destinacions de shopping. Com sabem tots els catalans, la nostra capital és "la millor botiga del món", tant per als foranis... com per als mateixos barcelonins, clar, perquè el turisme de shopping en el nostre món és de doble direcció: tant poden venir novaiorquesos a comprar aquí com es poden escapar barcelonins cap a Manhattan. Hi ha llocs de compres que  són gairebé d'obligada visita, per exemple, a Londres, els grans magatzems Harrod's o el mercat de Tottenham són, cadascun pels seus motius, punts d'atracció important del turisme de compres -- i no només de compres.

El país, l'hem de vendre tots, com potser diria en el seu temps el president Pujol. I això val més que mai en el cas del turisme de compres. L'any passat arribava un servidor de Hong Kong via Zuric cap a Barcelona (fantàstica, la connectivitat barcelonina: des de l'aeroport de Hong Kong - Lantau s'arriba als racons de món més amagats... però no pas a Bcn...) en obligada escala doncs, quan el policia que va donar entrada a la senyora hongkonesa de davant meu li pregunta on va i té lloc la següent conversa:
-What do you come to Zurich for?
-Well, actually I am on transit to Milan, Italy
-So what will you do in Milan?
-I am staying there for shopping just for three days.

El policia es grata el cap, somriu amablement i li diu, en el seu anglès dels Alps:
-And why don't you shop in Zurich? We have anything and everything you can imagine...
-Ahmm... I surely might another time, but my friend's waiting for me in Milan, we arranged it so this time

I el poli, que no es dóna per vençut:
-So then, next time I hope you stop in Zurich for shopping...
-I certainly will, sir...

No sé si la senyora asiàtica, amb pinta de molt benestant, ha tornat mai a Europa de rebaixes ni si s'ha aturat a Zuric, ni si li va semblar bé o malament la proposta del policia, però aquí queda escrit això: tots venem el nostre país, com a destinació de shopping... or else, obviously!


diumenge, 15 de setembre del 2013

Current Affairs in Catalonia and Madrid

Two facts have marked recent days in Spanish current affairs: on one hand, Madrid has lost to Tokyo the hostig of the 2020 Olympics.  On the other, Catalonia ("Barcelona and surroundings" for those who love oversimplifying geography) has diplayed the Via Catalana, an amazing human chain of 400 kms along the Catalan coastal line to support independence claims. Both facts will have a profound impact in months to come.

Well, things have turned really bad for Madrid but really ok for the Catalan cause. How come I put both facts side by side? Not that I am happy about Madrid's failure, but I am really puzzled about the mayor's speech (as meanwhile eveyone is) and her patronizing of the Olympic Committee membes therein. Was that arrogance or ignorance? And this in a remakable contrast to the 1,600,000 people that anonymously set up the human chain in Catalonia -- with lots of enthusiasm, hope and confindence in the future.

And from now on? The Catalan question becomes a central point on the political agenda, for one can't just ignore 1,600,00 people. At the same time Madrid must become a more modest and humble place in the positive sense... the real estate and low cost tourism bubbles must come to an end, in the whole of Spain but mainly in our capital city. Only hard work and not megalomania will get us out of the crisis. If only Mayor Botella would understand...

And mind the aviational "sorpasso" from last month: for the first time in history, Barcelona Airport has overtaken Madrid's. Only for a handful of passengers, of course, and there are several reasons for this unprecedented "sorpasso", but there we are nonetheless. Is that some kind of sign?

PS - I don't give any links in this post as everything can be googled and probably you'll get more local, customized news this way... btw this questions a bit my habit of putting links in my posts... anyhow...


PS2 - I know pretty well this post is not about tourism at all... but tourism do not happens in the vacuum of a galaxy but it raher depends, and quite a lot, on the sociopolitical environment... so I think it is OK my posting political views for once...



diumenge, 1 de setembre del 2013

Scotland, here we come

Escribo esto desde unos cuantos miles de metros de altitud, en ruta hacia Escocia, con un avión de la ínclita Ryanair. Billete bien económico, viaje totalmente comoditizado y aquí vamos mi pareja y yo a "hacer de turistas". 

En el momento presente, enlatado entre mi pareja y un desconocido, con el mínimo espacio vital, me vienen ganas de escribir sobre el modelo de negocio de la compañía que nos transporta ahora, sobre todo de sus upsellings (reserva de asiento a partir de 10€, embarque prioritario a partir de 5€) o cross-sellings (hemos alquilado el coche con Hertz vía la web de Ryanair MÁS BARATO que sí lo hubiéramos hecho directamente desde la misma web de Hertz). Pero me relajaré y hablaré de nosotros como turistas.

Todo destino tiene unos atributos, que de alguna forma revierte en los que lo visitan, así que uno puede "alardear" de un destino, en el sentido de que se lo "apropiará" y más cuanto más lejos esté el destino en cuestión. Así, en estos días, cuando mi pareja se encontraba con un conocido, tenía lugar una conversación en este estilo: "A propósito, vamos la semana que viene a..." [del tono ligeramente elevado y del suspense de medio segundo, el interlocutor podía ya claramente intuir algo de lejanía, entonces éste se ponía especialmente atento mientras mi pareja saboreaba hasta el infinito el momento alargando hasta no poder más el desvele del lugar en cuestión] ... Escocia!!" Tres horas de avión no son el otro lado del mundo, pero ya son una distancia respetable, así que el interlocutor no caía al suelo pero soltaba algo del estilo  "ah, qué bien..." con un ligero tono de envidia y concediendo a mi pareja una victoria de ciertas dimensiones.

Según mis cálculos, esta escena descrita, que suele ser de una cierta puerilidad por ambas partes, es más intensa cuanto más lejano es el destino. Por lo tanto, quien desde Barcelona se vaya de viaje a Nueva Zelanda o la Patagonia, tensará el silencio mucho más, tanto es así que podríamos establecer casi un factor de conversión tipo cada segundo de suspense es una hora de avión. Poco erraríamos.

Por mi parte, llevo mi magnífica cámara nueva, una réflex Pentax  K-30 que todavía estoy aprendiendo a manejar. Probablemente vea mas Escocia por el visor de mi cámara que sin él. Estoy absolutamente entusiasmado con ella y pienso llenar a tope mis tarjetas de memoria con paisajes de las Highlands o las calles de Edimburgo. La cámara, ya se sabe, es un instrumento básico del equipamiento del turista: equivale al machete del explorador, la brújula del navegante o la pistola del asesino. Hoy, anno domini 2013, no hay turismo sin fotos y sin la compartición (¿ok este neologismo con el que traduzco 'sharing' al castellano?) inmediata de las mismas. San Obturador nos ayude y Santo Roaming complete el trabajo. 

Una ventaja hay en toda esta historia de las fotos que se comparten ya: nos ahorramos las cenas post-vacaciones en septiembre. Unas cenas terroríficas en las cuales  los amigos nos preparaban una comida más bien justita para después mostrarnos centenares de fotos hasta nuestro hastío. En 2013 se puede contestar: "sólo la cena porfa, y esmérate un poco, las fotos ya las vi por internet"... ¿Quién dijo que Facebook y compañía no sirven para nada?